Avui Antoni Bassas ha parlat sobre la visita a Washintong de Javier Cercas. Primer de tot realitza una petita introducció i tot seguit sobre el seu retobrament amb ell i una petita entrevista amb frases senzilles i curtes:
Javier Cercas ha passat avui per Washington. Aquests dies recorre diverses ciutats americanes, convidat pel programa Spain Arts&Culture, del govern espanyol. No havia estat mai a la capital, tot i que coneix el país. A part d'haver vist traduïdes a l'anglès nombroses obres seves, Cercas va viure dos anys als Estats Units, a Illinois concretament, on va exercir de professor als 25 anys.
"Allò em va servir per descobrir que jo no podria ser mai un novel·lista americà, que era el que alguns aspiràvem a ser en aquella edat. Cadascú és el que és i ve d'on ve. I, de fet, volia tornar. Em feia pànic la idea de quedar-me. I hauria pogut ser, perquè aquí t'ho posen tot molt fàcil".
Hem quedat amb Cercas a l'escalinata de la Biblioteca del Congrés, el dipòsit de llibres més gran del món. Feia bo, i hem decidit fer allà, a l'exterior, l'entrevista que sortirà avui al TN i al 3/24. El final de la tardor està sent inusualment suau.
"A la Biblioteca d'Illinois vaig descobrir una cosa molt important: que el llibre que busques no és el que busques, sinó el del costat".
-"Soldados de Salamina" et persegueix o t'acompanya?
-M'acompanya. Jo no pensava ser un escriptor professional. Jo no pensava tenir mai lectors a tot el món i guanyar-me la vida amb això. I no m'havia queixat mai, perquè això em semblava normal, tenir 100 lectors. Tu saps el que són 100 lectors? Posa'ls en fila. És enorme.
Cercas acaba de publicar "Las leyes de la frontera", una història al voltant dels quinquis de finals dels 70 que van acabar mitificats, com El Vaquilla, i destruïts per la droga.
"Als 70, Espanya era el Tercer Món. Després, potser hem anat massa de pressa, i ens hem pensat que tots érem tan alts i bons com Pau Gasol i Rafa Nadal, i els miracles no existeixen. De moment ens estem salvant gràcies a l'economia submergida i a una ONG que fa molt de temps que es va inventar, que és la família".
A Cercas, els lectors americans li pregunten per la Guerra Civil Espanyola i pel 23-F, episodis de què es va ocupar a "Soldados de Salamina" i "Anatomia de un instante".
"El 23-F el comparo amb l'assassinat de Kennedy. És el tipus de fet en què convergeixen tots els dimonis familiars d'un país. I què és un americà: algú que té una teoria sobre qui va matar Kennedy. Que és un espanyol? Algú que té una teoria sobre què hi havia al darrere del 23-F".
-Què creus que va dir el país a les eleccions?
-Home, que el procés s'ha aturat. La cosa no li ha sortit bé a l'Artur Mas. Perquè la gent no ho veia clar. Ara bé, si hi ha una majoria clara que vol una consulta, s'ha de poder trobar la manera legal de celebrar-la. Però no sé si la tenim, perquè les enquestes es van equivocar molt. Jo crec que hi va haver allò que el Pierre Vilar en deia "unanimisme", que és una idea que sembla abraçar tota una societat i que ningú no contradiu per por a la dissidència. Va haver-hi un moment que els únics que no érem independentistes érem el Lara i jo. Les eleccions han estat una tornada a la realitat.
Cercas em diu que ja té la idea de la pròxima novel·la, i que pensa a venir a viure als Estats Units una temporada amb la seva família.
En el col.loqui, que Cercas domina amb un anglès segur i tan desbordant com el seu català o castellà, llegeix l'escena en què el falangista Sánchez-Mazas és descobert al bosc per un soldat republicà que l'havia d'haver afusellat però que, en canvi, decideix marxar i diu als seus companys que allà no hi ha ningú. I, parlant del cop del 23 de febrer de 1981, diu que quan Suárez, Carrillo y Gutiérrez Mellado van decidir no tirar-se a terra quan els guàrdies civils de Tejero van disparar al sostre es va acabar la Guerra Civil.
A Cercas li agraden les històries d'Espanya que acaben bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada